Arxiu d'etiquetes: les lletres del cony

Misteris Fogosos

Ave Maria Escorreguda, resa Sor Teresa, rosari en mà traguen-se’l de la vagina. Hui toquen els Misteris Fogosos i el Cardenal de la Catedral del Bar decapitat, fet màrtir. I una radio en una llengua pagesa cantant una havanera. Hui és el dia del primer judici, mai anirem al purgatori, Sor Teresa. Xafarem l’infern i ens faran fóra, diran que som divines, Sor Teresa, que no cal que ens banyem mai més en llet de burra, que tenim barra lliure en l’hospital del cel i que li llevem les claus a Sant Pere ja ho te bé! I ens pixarem per les escales de Déu, perquè volem, perquè podem.

Guau!

Guau!

Diu la veïna del quart en escorrer-se.

I un capçal repica fort contra la paret.

Un ah!, ah!, ah!— incessant.

I alhora la veïna del cinquè cridant als nens,

estirant la cadena del vàter mormolant

tres nens sempre molesten.

I un colp sec de porta pel vent,

la sogra posant la rentadora a centrifugar.

La cunyada menuda assecador en marxa

i el llit suat esperant que t’alces.

Quin fàstic de finca, rumies!

Humans dintre d’un trasto fan formes orgàniques

i orgasmes harmònics, entre rajols o ciment

celebren la vida a dintre del calidoscopi.

Però a nosaltres tot ens fot,

doncs preferíem viure sols al bosc

amb una mica de wiffi.

Valentina quan s’escorre

Valentina escorrent-se, amb el cap penjant enrere i Break on through sonant potent mentre de goig convulsiona. I res més escolta. Alliberada del món, existència congelada, clava les ungles a la carn de l’amant fent ‘crick’ i res ja no li importa. Valentina, està ara i ací, fóra de sí, en si mateixa, parint un orgasme. Aquell que tant buscava, per allunyar-se de sí, per a tornar en sí. Per ser feliç i fer ‘click’ a la carn que estima. Res més li val a l’univers.

Tatuatge de fluids

Un tatuatge de fluids corria pel teu llom. Una pixarrada enorme humia el llençol i tu ahí, persona desfeta pel goig no dies ni un mot. Ni mot, ni paraula, només el fort bategar i la respiració exhausta. Oh! Persona, algú desconnectat del gir de la Terra. I 180º un cendrer ple de justes roges i el fum espès d’un canut postcoital. I ni mot, ni paraula i ni una maduixa rossegada. Ni orgull ni pecat, ni raïms pel llit. Persona rompuda, desfeta pel goig sense veu ni mots. Repleta de sospirs, raus nua, desvalguda somrius de gairó i em mires als ulls. ―Només puc regalar-te un mos al llavi de baix, no sabria fer altra cosa. Donar-te un bes de sal, com regalar-te de la meua boca una llàgrima viva, plena de tu, omplerta per mi, tornar-te el teu sabor perquè et recuperes prompte.