Arxiu d'etiquetes: entrevistes

Autodefinides #13 Letícia Marrades

Autodefinides #13

http://afandeplan.com/autodefinides-marrades/

Verónica Francés ha escollit a Letícia Marrades (Alzira, 1986), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc Letícia Marrades, “parauròloga”. El meu estri per fer-me al món, per apropiar-me’l, és el llenguatge. Empre les seues unitats de significat, les paraules, com eixa “clau al pany” que obri totes les escletxes del meu enteniment. Rizomes, retwits que em permeten fer xarxes: sororitat, comunitat, ensenyament i poesia. Em vaig llicenciar en Filosofia fa cinc anys i mai vaig considerar aquesta matèria en disputa racionalista amb la lírica i la sàtira. “L’amor al saber” i la creativitat lingüística són molt bones germanes. La meua llengua materna ha sigut el vehicle i per a mi ha estat sempre un encert parlar, pensar, escriure i estimar en valencià -tot i que uns quants reaccionaris mai ho han arribat a tolerar-. Podria haver escollit un altra eina per interpretar el món, però he escollit les paraules. És per açò que les passege per tots els àmbits i fins i tot quan les amague -per cordialitats castisses- sent un mal moral i de cop les abrace i els pregue que em perdonen -no puc resistir-me a consolar-les. Són elles qui em fan ser i sentir com sóc, qui m’acosten a l’abisme, a la resistència. És el llenguatge que a tothora m’acompanya, en la vigília, en el somni, en el silenci o en el crit. Emprar i rumiar les paraules em fa créixer i ser millor persona i fins i tot quan trobe que no existeixen, els done les gràcies i me les invente: “sóc parauròloga”.

 

Verónica Francés pregunta…

Matèries com l’art o la filosofia estan cada vegada més apartades de les aules. Conta’m què opines al respecte i quines conseqüències té aquesta carència?

– Hi ha una perversitat sistemàtica que fomenta aquesta carència. “Atrevir-se a pensar” o a crear suposa un problema contra la norma. Evidentment, no podem dipositar en una assignatura com la filosofia tota capacitat de pensament crític, o en l’art, tot incentiu de creativitat. Però és indubtable que el “Saló dels rebutjats” fou l’avantguarda i que la filosofia de Nietzsche fou una martellada a tota la nostra tradició cultural. La gent té por al canvi, “qui estiga bé, que no es menege” i és cert que sovint la zona de confort ens fa estar a gust en detriment. Cal altre sistema educatiu, una aposta per un model d’ensenyament més apte: “evolucionem” -digué Darwin-, i uns quants el caricaturitzaren en una botella d’anís amb cos de mono. Però mentre alguns es resisteixen a transmutar i romanen en la immanència, altres anem canviant cada dia i aportem estètica (reflexió filosòfica sobre l’art) i proximitat a un engranatge estèril i aïllant com és l’educació actual, per a que almenys la convivència en els centres educatius siga més amable amb totes les persones que la integren. Hi ha molt per fer, però cada instant compta, llavors pensem menys en demà i fem l’avui present: més tolerant, més igualitari. Per açò ens cal la filosofia i l’art en l’educació, per la introspecció i l’expressió, d’una societat més conscient de sí mateixa, més reflexiva i menys supèrflua.

Com a poeta has difós el teu treball utilitzant diferents medis com la impressió a paper o els suports digitals; també has emprat diferents formats d’espectacle en viu. Què t’aporta cadascun i quina és la relació amb el públic?

– És cert, he fet ús de diferents formats, suports i mitjans escènics. Aprofite per subratllar que la meua aposta poètica sempre ve de la mà de l’escriptura automàtica i la improvisació juga un paper important. Evidentment, davant de cada performance o de cada publicació hi ha darrere una idea premeditada, però per a mi és molt important la vivència del meu acte creatiu. Des de Paletoscopio Edicions, una petita editorial autogestionada, m’he atrevit a experimentar en tots els processos editorials del paper o de les TICs. Així que puc dir que m’he guanyat l’experiència de formar part de tot, què és el que a mi més m’interessa. Amb Paletoscopio Edicions he fet de comissària d’una exposició en un wc, així com també he recitat poesia eròtica improvisada en el mateix espai rodejada d’un públic a peu d’inodor que podia palpar. Aquest acte escènic tan pròxim és per a mi molt valuós i còmplice, doncs es genera una xarxa d’afectes on l’espai, els espectadors, la performer i l’art conviuen en una vivència egregòrica, agermanada. M’agrada molt jugar a dissoldre la línia públic-poeta, així que també he experimentat amb fomentar esdeveniments poètics on el públic ve de casa preparat per participar, com la processó de Les lletres del cony on més d’una dotzena de “clavariesses” acudiren de forma voluntària a l’acte poètic del Kafcafé de Benimaclet, València. Però, per contrapunt, he experimentat ser publicada per una editorial com en Gats al terrat i també he viscut la performance poètica de faristol i tarima, com és el cas del meu darrer projecte Cafè de Fel on jugue amb una relació magistral des de la meua posició poètica de dalt de l’escenari. Com he dit, per a mi el més important és la vivència i en aquesta àmplia amalgama, confesse haver guanyat molta experiència.

Parla’ns de Cafè de Fel. Quins plans teniu?

– Cafè de Fel és un tàndem de poesia improvisada, de vers lliure i la música jazz. Es tracta d’una investigació poètica inspirada en JV Foix i Jack Kerouac que es pregunta quin ha estat el paper de la dona dintre del gènere musical del jazz, on la dona ha estat subjugada a ser un instrument més a l’abast, ser la cantant, i no pas, un músic professional. Per aquest menester compte amb dos aliades indispensables, Key Day (Claudia Ferrández, cantant) i Kontxi Lorente (piano). Amb aquest trio subvertim l’estereotip de creació musical i performàtica. Donem una perspectiva crítica a la música i exposem la part silenciada dels mèrits de les dones del jazz. Fem còmplice al públic del que suposava ser dona, negra i cantant durant la segregació. Fem visible també la homosexualitat i la transsexualitat dintre d’aquest gènere musical i modifiquem els grans estàndards del jazz quan les lletres no expressen els valors que no ens interessen. Ens deixem la nostra pell blanca i ens fem negres de cor per avisar tothom del malviure i la encara poca representació de la dona dintre del jazz. Volem canviar les coses i comencem per fer que canvien.

Actualment, en vistes al proper 8 de març, estem sol·licitades, cosa que ens agrada perquè el nostre projecte interessa, però al seu torn, qüestionem que el nostre espectacle siga un de “dia de”, evidentment, no posem en qüestió el necessari dia de la dona, però sí ens alcem perquè les coses canvien, perquè hi haja veritable igualtat i s’acabe la xacra social de la discriminació i la violència de gènere. És una responsabilitat social i l’art i l’esperit crític de la gent han d’estar a l’abast.


Letícia Marrades ha triat per al proper Autodefinides a Gemma Moltó, comunicadora d’històries gràfiques.

Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.

Entrevista a Letícia Marrades, revista Verlanga

cropped-leticlock.jpg

Entrevista revista Verlanga

Un precioso (y muy acertado) texto de la cantante Eva Dénia sirve de prólogo a “Gats al terrat”, poemario de Letícia Marrades, con fotos de Arnau Pascual Ledesma, y publicado por la joven editorial online Libristic. Unos versos que beben directamente de Vicent Andrés Estellés; que crecen impregnados de la cotidianidad que les rodea y que tienen un especial recuerdo para todos aquellos jóvenes que salieron a la calle en lo que se conoció como Primavera Valenciana. Este jueves, en el Kaf Café, de Benimaclet, es la presentación.

¿Cómo surge el proyecto “Gats al terrat”?
(Leticia) Surge a partir de mi lectura del “Llibre de meravelles” de Vicent Andrés Estellés, que en ese momento estaba, también, estudiando con más profundidad en clase. Y me dije a mí misma, “ostras, esta receta funciona. ¿Y si yo pudiera cocinar algo parecido?”. Y entonces, me atreví a trabajar desde el modelo de tríptico estellesià, que se plantea en el libro. Yo ya tenía cosas escritas que pensé que podían servirme para lo que sería “Gats al terrat”, pero conforme pasaron los días fui añadiendo versos y quitando, y surgieron otros. Es todo bastante espontáneo, porque está, prácticamente, escrito en terrazas de Benimaclet, en los tejados,  y algunos de ellos en el Kaf Café.

Los poemas van acompañados de fotografías de Arnau Pascual Ledesma. ¿Fueron hechas adrede para el poemario?
Arnau tiene un archivo muy vasto y variado de fotografías que, a mí, me apetecía recoger para darle más vida al poemario. La mayoría de ellas sí que son fotografías que ya estaban en un archivo, pero hay algunas que están hechas adrede para el libro como, por ejemplo, los fondos de algunas páginas.

¿Cómo definirías tu poesía?
Yo creo que escribo de la misma manera tanto la prosa como la poesía. Yo no sigo ni la métrica, ni la rima. Me dejo llevar. Y en ella hay, también, una reminiscencia filosófica porque no me puedo quitar el peso de haber estudiado Filosofía. Es algo que siempre me acompaña. Escribo, sobre todo, para mí, pero cuando uno crea, tiene que compartir.

Portada Gats al terrat - Leticia Marrades001

Casi todos los poemas del libro van precedidos de unos versos de otro poeta, ¿es un homenaje a esos autores, una declaración de principios o una intención de situar al lector ante lo que va a leer?
Cada vez que empiezo un nuevo epígrafe trabajo con Ausiàs March, que es parte de la receta estellesiana. Esos versos son parte del proceso de inspiración a la hora de escribir. Yo ahora leo a Salvat Papasseit, y si me sugiere una idea, yo la tomo y la reciclo. Eso también lo hace Vicent Andrés Estellés. De hecho el propio “Llibre de meravelles” tiene que ver con el “Llibre de meravelles” de Ramón Llul. ¿Qué pasa? ¿Plagiamos? ¿Mimetizamos? Pues sí, vaya, es una manera de crecer. Tú ves algo que te interesa y te lo apropias y luego, de alguna manera, lo devuelves. Casi todos los poetas que yo recojo son poetas de la posguerra, pero también tenemos a Maria Josep Escrivà cuyas lecturas son muy inspiradoras para mí.

Como ocurre con parte de la obra de Estellés, “Gats al terrat” tiene un aire melancólico, como de añoranza, pero a su vez es tremendamente vitalista.
“Gats al terrat” tienes escenas muy decadentes, pero también tiene muchos toques de buscar una salida, de lo vital. Esto sería muy nietzscheano, lo de retomar el vitalismo. Para mí el gato es un icono vitalista, como el gallo para Joan Vinyoli. Un icono de cambio, de atreverse a pensar de otra manera, de fugacidad.

Siguiendo con el símil con Estellés, son los tuyos unos versos muy impregnados de cotidianidad.
Somos nosotros y nuestras circunstancias, como diría Ortega. Y sin mis vivencias no podría escribir. Tampoco pretendo idealizar nada. De hecho, voy cada vez más a la crudeza. Y en la crudeza hay tanto tristeza como optimismo. Y es una cosa muy interesante para mí trabajar desde esta perspectiva.

¿Qué estas escribiendo ahora?
Este libro se gesta en 2010, se acaba de armar en 2011, se retoca en 2012 y se publica en 2013. Pero de alguna manera crecemos y ahora, en lugar de estar más cercana a Estellés, me arrimo más al surrealismo de J.V.Foix. La verdad es que estoy haciendo cosas más atrevidas. Ahora estoy trabajando más prosa poética, casi automática, muy instintiva, me estoy dejando llevar mucho. Yo de normal suelto lo que me viene a la cabeza, hay una revisión gramatical y ortográfica, pero no de estilo. También estoy trabajando el estilo haiku, que es muy breve y muy condensando. Me dejo estimular por muchas cosas. Me puede salir un poema escuchando a Ovidi Montllor, pero también me puede salir oyendo a The Brian Jonestown Massacre.

Teniendo en cuenta que “Gats al terrat” es un libro digital, ¿en qué consistirá su presentación?
Claro, presentar un libro digital puede parecer un poco ambiguo. Será un recital poético. Si todo funciona bien se proyectaran las imágenes de Arnau Pascual. Y me acompañará un contrabajista que hará una improvisación pactada sobre mis versos.

“Gats al terrat” se presenta el jueves, 18 de abril, a las 20’00h, en el Kaf Café de Benimaclet.