Arxiu de la categoria: Fotrefacció

Autodefinides #13 Letícia Marrades

Autodefinides #13

http://afandeplan.com/autodefinides-marrades/

Verónica Francés ha escollit a Letícia Marrades (Alzira, 1986), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc Letícia Marrades, “parauròloga”. El meu estri per fer-me al món, per apropiar-me’l, és el llenguatge. Empre les seues unitats de significat, les paraules, com eixa “clau al pany” que obri totes les escletxes del meu enteniment. Rizomes, retwits que em permeten fer xarxes: sororitat, comunitat, ensenyament i poesia. Em vaig llicenciar en Filosofia fa cinc anys i mai vaig considerar aquesta matèria en disputa racionalista amb la lírica i la sàtira. “L’amor al saber” i la creativitat lingüística són molt bones germanes. La meua llengua materna ha sigut el vehicle i per a mi ha estat sempre un encert parlar, pensar, escriure i estimar en valencià -tot i que uns quants reaccionaris mai ho han arribat a tolerar-. Podria haver escollit un altra eina per interpretar el món, però he escollit les paraules. És per açò que les passege per tots els àmbits i fins i tot quan les amague -per cordialitats castisses- sent un mal moral i de cop les abrace i els pregue que em perdonen -no puc resistir-me a consolar-les. Són elles qui em fan ser i sentir com sóc, qui m’acosten a l’abisme, a la resistència. És el llenguatge que a tothora m’acompanya, en la vigília, en el somni, en el silenci o en el crit. Emprar i rumiar les paraules em fa créixer i ser millor persona i fins i tot quan trobe que no existeixen, els done les gràcies i me les invente: “sóc parauròloga”.

 

Verónica Francés pregunta…

Matèries com l’art o la filosofia estan cada vegada més apartades de les aules. Conta’m què opines al respecte i quines conseqüències té aquesta carència?

– Hi ha una perversitat sistemàtica que fomenta aquesta carència. “Atrevir-se a pensar” o a crear suposa un problema contra la norma. Evidentment, no podem dipositar en una assignatura com la filosofia tota capacitat de pensament crític, o en l’art, tot incentiu de creativitat. Però és indubtable que el “Saló dels rebutjats” fou l’avantguarda i que la filosofia de Nietzsche fou una martellada a tota la nostra tradició cultural. La gent té por al canvi, “qui estiga bé, que no es menege” i és cert que sovint la zona de confort ens fa estar a gust en detriment. Cal altre sistema educatiu, una aposta per un model d’ensenyament més apte: “evolucionem” -digué Darwin-, i uns quants el caricaturitzaren en una botella d’anís amb cos de mono. Però mentre alguns es resisteixen a transmutar i romanen en la immanència, altres anem canviant cada dia i aportem estètica (reflexió filosòfica sobre l’art) i proximitat a un engranatge estèril i aïllant com és l’educació actual, per a que almenys la convivència en els centres educatius siga més amable amb totes les persones que la integren. Hi ha molt per fer, però cada instant compta, llavors pensem menys en demà i fem l’avui present: més tolerant, més igualitari. Per açò ens cal la filosofia i l’art en l’educació, per la introspecció i l’expressió, d’una societat més conscient de sí mateixa, més reflexiva i menys supèrflua.

Com a poeta has difós el teu treball utilitzant diferents medis com la impressió a paper o els suports digitals; també has emprat diferents formats d’espectacle en viu. Què t’aporta cadascun i quina és la relació amb el públic?

– És cert, he fet ús de diferents formats, suports i mitjans escènics. Aprofite per subratllar que la meua aposta poètica sempre ve de la mà de l’escriptura automàtica i la improvisació juga un paper important. Evidentment, davant de cada performance o de cada publicació hi ha darrere una idea premeditada, però per a mi és molt important la vivència del meu acte creatiu. Des de Paletoscopio Edicions, una petita editorial autogestionada, m’he atrevit a experimentar en tots els processos editorials del paper o de les TICs. Així que puc dir que m’he guanyat l’experiència de formar part de tot, què és el que a mi més m’interessa. Amb Paletoscopio Edicions he fet de comissària d’una exposició en un wc, així com també he recitat poesia eròtica improvisada en el mateix espai rodejada d’un públic a peu d’inodor que podia palpar. Aquest acte escènic tan pròxim és per a mi molt valuós i còmplice, doncs es genera una xarxa d’afectes on l’espai, els espectadors, la performer i l’art conviuen en una vivència egregòrica, agermanada. M’agrada molt jugar a dissoldre la línia públic-poeta, així que també he experimentat amb fomentar esdeveniments poètics on el públic ve de casa preparat per participar, com la processó de Les lletres del cony on més d’una dotzena de “clavariesses” acudiren de forma voluntària a l’acte poètic del Kafcafé de Benimaclet, València. Però, per contrapunt, he experimentat ser publicada per una editorial com en Gats al terrat i també he viscut la performance poètica de faristol i tarima, com és el cas del meu darrer projecte Cafè de Fel on jugue amb una relació magistral des de la meua posició poètica de dalt de l’escenari. Com he dit, per a mi el més important és la vivència i en aquesta àmplia amalgama, confesse haver guanyat molta experiència.

Parla’ns de Cafè de Fel. Quins plans teniu?

– Cafè de Fel és un tàndem de poesia improvisada, de vers lliure i la música jazz. Es tracta d’una investigació poètica inspirada en JV Foix i Jack Kerouac que es pregunta quin ha estat el paper de la dona dintre del gènere musical del jazz, on la dona ha estat subjugada a ser un instrument més a l’abast, ser la cantant, i no pas, un músic professional. Per aquest menester compte amb dos aliades indispensables, Key Day (Claudia Ferrández, cantant) i Kontxi Lorente (piano). Amb aquest trio subvertim l’estereotip de creació musical i performàtica. Donem una perspectiva crítica a la música i exposem la part silenciada dels mèrits de les dones del jazz. Fem còmplice al públic del que suposava ser dona, negra i cantant durant la segregació. Fem visible també la homosexualitat i la transsexualitat dintre d’aquest gènere musical i modifiquem els grans estàndards del jazz quan les lletres no expressen els valors que no ens interessen. Ens deixem la nostra pell blanca i ens fem negres de cor per avisar tothom del malviure i la encara poca representació de la dona dintre del jazz. Volem canviar les coses i comencem per fer que canvien.

Actualment, en vistes al proper 8 de març, estem sol·licitades, cosa que ens agrada perquè el nostre projecte interessa, però al seu torn, qüestionem que el nostre espectacle siga un de “dia de”, evidentment, no posem en qüestió el necessari dia de la dona, però sí ens alcem perquè les coses canvien, perquè hi haja veritable igualtat i s’acabe la xacra social de la discriminació i la violència de gènere. És una responsabilitat social i l’art i l’esperit crític de la gent han d’estar a l’abast.


Letícia Marrades ha triat per al proper Autodefinides a Gemma Moltó, comunicadora d’històries gràfiques.

Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.

El jo bixest

Micro-Bobhttps://www.youtube.com/watch?v=Av4BEIJO86o

 

Que acabe aquest febrer trist

que acabe

que vinga la primavera

dir adéu a l’hivern

besar el Sol

tocar el ponent suaument amb els dits

treure’s la llana.

Passar una pàgina.

Viure  la llum

sortint d’un mal d’óssos.

Somriure per dins

posar cara amable

oblidar el dolor i el fred.

El cor en 29 de febrer

un cor bixest

incòmodament anímic.

I la bellesa en una gota d’aigua

i l’acidesa en la punta de la llengua

i la meua pell esperant que l’acarones.

El meu funeral un 29 de febrer,

on se m’oblide tres vegades

que se’m recorde un dia cada quatre anys.

La fam de vida espentant al pit

i una llàgrima viva esvarant

com una petita mar salada

o un torrent entre els porus de la galta.

Estar trist, l’últim dia d’un febrer més llarg

és com acostumar-se a un mistral

que et despentina.

Com tindre l’ànima udolant entre les mans

desfent-se candela,

esperant un març

com un Ulisses irrecognoscible.

Volent aprendre molt,

saber més,

ser més,

anar a més,

com uns acords

d’una harmònica folk tocada per Bob Dylan.

Què vinga març i m’acomiade febrer.

Que no se’m glace més el pit

que vinga la flor, l’abella amb el seu pol·len

                                                       i la llavor.

LML 29/II/2016

Ressenya sobre Cohete Fernández per a Test 2016

FINAL_03

Foto: Borja Vizcaino

http://www.t-e-s-t.org/?page_id=611

CURIOSITAT QUIMÈRICA

«La curiositat va matar al gat», no obstant això és la clau del coneixement. Quan poses un peu en l’estudi de Cohete Fernández (Murcia, 1989) es despleguen els interrogants, un carnestoltes grotesc d’objectes recorden l’art naif d’Antonio Ligabue. Pateix de diògenes o és una comediant? Ni tan sols ho sap, diu «no sé», però, també diu «m’agrada». Desastrosament ordenada, la cambra recull una infinitat de coses dispars, plantes, porcellanes, espills, monges fotografiades, llibres estranys, antiguitats, peces del fem i un gat sense pèl. Un festí coratjós d’objectes disposats per a agradar arrepleguen la lletjor de la millor manera possible i en compte de repercutir pertorbadors, et fan sentir confortable, com si de la sala d’estar del Bosco es tractara, un lloc on poder relaxar-se sense deixar de guaitar els perills de la carn.

«M’anaven a posar Chantall, però em van posar Alejandra». Un nom magne que empremta una personalitat potent plena d’ambivalències com la seua obra, trànsit d’allò tendre i delicat a allò terrible i monstruós. Considera el dibuix com la base de l’expressió plàstica, emprant-lo com una ferramenta per traçar la seua cosmologia i ontologia imaginàries, per la qual cosa, podem dir que tota la seua obra és el resultat d’un exercici terapèutic de comprensió i introspecció. «Tota la vida fent monstres», generant éssers imaginaris com a resposta a les seues inquietuds, una festa evasiva i incessant de criatures fantàstiques que inquietarien a qualsevol psicoanalista.

Si recorrem la seua obra artística i remuntem tota la seua genealogia ens trobarem amb unes il·lustracions d’infantesa a tot color, ratlles geomètriques antropomòrfiques amb doble personalitat trist-contentes. La nostàlgia l’acompanya en el seu creixement i travessa tota la seua trajectòria. Si ens fixem en els seus inicis com a dibuixant, desxifrarem la innocència en traces redones i netes. Veja vosté, també, la desgràcia en «els espais imposibles» de tinta xinesa negra fondejada a un color per a donar raó a un sense-sentit vital.

Un llibre d’artista va ser la resposta de Cohete Fernàndez per a interrogar-se sobre per què volia ser il·lustradora. Deconstruint el seu procés creatiu es va autodiagnosticar «colorfòbia», possibilitat d’ofegament en gots d’aigua, impaciència i volatilitat (sense fons). Dibuixar per a Alejandra significa satisfacció, companyia i recreació; un joc a soles, on esdevenen realitats paral·leles del subconscient: «No m’enfronte a projectes, el dibuix és un projecte continu».

«Aprofitat la bogeria» i «focalitzar-la en joc»: jugar a tatuar, a modelar argila o porcellana, i si es vol, a cosir o fotografiar. A Cohete Fernández li interessa investigar lúdicament, així va començar a tatuar. Concep el tatuatge com un element creatiu abans que un ressort estètic-comercial. Art permanent en cossos per a recordar o rememorar conclusions. Així, dibuixa línies negres en les pells sense punt de retorn, amb la finalitat que les seues il·lustracions en cuir humà passegen pel món.

Quan juga a la quotidianitat fa fotos. Encara que no es considere fotògrafa, dispara ocasionalment, contrastant la consciència i la proximitat amb les seues il·lustracions oníriques i subconscients. Aquesta és la sort de la bogeria creativa per a l’artista murciana establida en la ciutat de València.

Despertar la curiositat, buscar allò contrari i distint. Emprendre una aventura quimèrica on el somni i la il·lusió siguen inabastables. En l’actualitat de Cohete Fernández el viatge artístic com a odissea no és suficient. El dibuix com a procés suposa un cost i un aprenentatge, un esforç fet línia que no és prou. Cal transcendir per a furgar en el turment, en la culpa i poder donar, així, les gràcies d’eixe esforç com a coneixement. És per aquest motiu que ara mira cap a l’edat mitjana.

Curiositat i quimera com a conceptes clau per a juxtaposar i realitzar impossibles, per a jugar a la transmutació alquímica, per afegir i multiplicar braços i caps. Inventar un macrocosmos biològic, cercar l’origen, allò màgic, investigar l’ésser androgin cabalístic i tornar a un feudalisme on s’inclou l’octau pecat, la tristesa. És així com Cohete Fernández ens catapulta al seu medievalisme estètic, oferint-nos una experiència visual d’allò més inquietant.

Letícia Marrades

                                                                                              *

CURIOSIDAD QUIMÉRICA

«La curiosidad mató al gato», sin embargo es la clave del conocimiento. Cuando pones un pie en el estudio de Cohete Fernández (Murcia,1989) se despliegan los interrogantes, un carnaval grotesco de objetos recuerdan el arte naif de Antonio Ligabue. ¿Sufre de diógenes o es una comediante? Ni siquiera lo sabe, dice , «no sé», pero también, dice «me gusta».

Desastrosamente ordenada, la estancia recoge un sin fin de cosas dispares, plantas, porcelanas, espejos, monjas fotografiadas, libros extraños, antigüedades, piezas de la basura y un gato sin pelo.

Un festín bizarro de objetos dispuestos para agradar recogen la fealdad de la mejor manera posible y en vez de repercutir perturbadores, te hacen sentir confortable, como si de la sala de estar del Bosco se tratara, un lugar donde poder relajarse sin perder de vista los acechantes peligros de la carne.

 

«Me iban a poner Chantall, pero me pusieron Alejandra». Un nombre magno que acuña una personalidad potente llena de ambivalencias como su obra, tránsito de lo tierno y delicado a lo terrible y monstruoso. Considera el dibujo como la base de la expresión plástica, utilizándolo como herramienta para trazar su cosmología y ontología imaginarias, por lo que podemos decir, que toda su obra es el resultado de un ejercicio terapéutico de comprensión e introspección. «Toda la vida haciendo monstruos», generando seres imaginarios como respuesta a sus inquietudes, una fiesta evasiva e incesante de criaturas fantásticas que inquietarían a cualquier psicoanalista.

Si recorremos su obra artística y remontamos toda su genealogía nos encontraremos con unas ilustraciones de infancia a todo color, rayajos geométricos antropomorfos con doble personalidad, tristecontentos. La nostalgia la acompaña en su crecimiento y recorre toda su trayectoria. Si nos fijamos en sus inicios como dibujante descifraremos la inocencia en trazos redondos y limpios. Véase, también, la desgracia en «los espacios imposibles» de tinta china negra fondeada a un color para dar razón a un sinsentido vital.

Un libro de artista fue la respuesta de Cohete Fernández para interrogarse sobre por qué quería ser ilustradora. Decostruyendo su proceso creativo se diagnosticó «colorfobia», posibilidad de ahogamiento en vasos de agua, impaciencia y volatilidad (sin fondo). Dibujar para Alejandra significa satisfacción, compañía y recreo; un juego a solas donde acontecen realidades paralelas del subconsciente: «No me enfrento a proyectos, el dibujo es un proyecto continuo».

 

«Aprovechar la locura» y «focalizarla en juego»: jugar a tatuar, a moldear arcilla o porcelana y si se quiere, a coser o fotografiar. A Cohete Fernández le interesa investigar lúdicamente, así empezó a tatuar. Concibe el tatuaje como un elemento curativo antes que un resorte estético-comercial. Arte permanente en cuerpos para recordar o rememorar conclusiones. Así, dibuja líneas negras en las pieles sin punto de retorno, con el fin de que sus ilustraciones en cuero humano paseen por el mundo.

Cuando juega con la cotidianidad hace fotos. Aunque no se considere fotógrafa, dispara ocasionalmente, contrastando lo consciente y cercano con sus ilustraciones oníricas y subcosncientes. Esta es la suerte de la locura creativa para la artista murciana afincada en la ciudad de Valencia.

 

Despertar la curiosidad, buscar lo opuesto y lo distinto. Emprender una aventura quimérica donde el sueño o la ilusión sean inalcanzables. En la actualidad de Cohete Fernández el viaje artístico como odisea no es suficiente. El dibujo como proceso supone un coste y un aprendizaje, un esfuerzo hecho línea que no basta. Hay que trascender para hurgar en el tormento, en la culpa y poder dar las gracias de ese esfuerzo como conocimiento. Para ello mira ahora al medievo.

Curiosidad y quimera como conceptos clave para yuxtaponer y realizar imposibles, para jugar a la transmutación alquímica, añadir y multiplicar brazos o cabezas. Inventar un macrocosmos biológico, buscar el origen, lo mágico, investigar el ser andrógino cabalístico y regresar a un feudalismo donde se incluye el octavo pecado, la tristeza. Es así como Cohete Fernández nos catapulta a su medievalismo estético, ofreciendo una experiencia visual de lo más inquietante.

Letícia Marrades

Ressenya de Las Culpass per a BoHo Magazine

http://www.bohomagazine.org/#!Las-Culpass-dise%C3%B1o-guerrillero-a-tijeretazos-de-punk/cp4o/59822189-91C3-4A5F-8B74-F4F8B62BDB00

Las Culpass: diseño guerrillero a tijeretazos de punk

Letícia Marrades

 tumblr_nwkxv4v0ii1t1t7jho4_1280

Foto: Banzai Foto

Cuando la moda se resiste al patriarcado y la música punk suena de fondo, nos encontramos con la apuesta textil de las Culpass: una manera descarada de vanguardia estética para todo aquel que quiera vestirse sin renunciar al concepto tendencia con la ventaja de no tener que recurrir a los parámetros establecidos por el mercado y los cánones de belleza.

Una opción responsable para el consumo de moda sin la desmesura de las dualidades bello-doloroso o ajustado-femenino. Pura guerra para las pasarelas de la mano de Alexandra Cánovas del Rey y Martaé Martínez Martínez, una fusión de amistad e ideología compartidas que dan como resultado Las Culpass desde 2010 después de acabar sus estudios de moda y joyería respectivamente.

Desde entonces, hemos podido verlas desfilar en el festival South 36 32 N de Cádiz en 2012 y en todas las ediciones de Murcia Fashion Week y del Festival MmOD (Murcia Open Design). Así como escuchar su mensaje, en su primera aparición en escena, en una serie de microconferencias sobre distintas disciplinas en la IV edición de Pecha Kucha Night Murcia.

Y es que estas dos jóvenes diseñadoras murcianas luchan para que su campo de batalla sea crítico, compaginando su oficio con otros trabajos, desde la autogestión y el compromiso en las trincheras de la moda. Por ello, giran 180º acrobáticos y encienden el subwoofer o vuelta de tuerca de los tejidos, exigiéndole a la moda su grito feminista. Cuestionando las leyes del mercado, atrincheradas en su límite , pretenden que sus prendas de vanguardia lleguen a través de él con su mensaje antipatriarcal al mayor número de gente.

Las Culpass: diseño guerrillero a tijeretazos de punk, donde los sujetadores se convierten en bolsos y las cadenas de sus prendas rechistan de las imposiciones de un mundo convulso, que a su juicio, “evoluciona social, económica y políticamente a un ritmo inferior de lo que lo hace el pensamiento”.

http://lasculpass.bigcartel.com

Renovació democràtica

Londres-Juegos_Olimpicos-deportes-ceremonia-inauguracion-acto-inaugural-estadio-olimpico-delegacion_espanola-equipo_espanol_MDSIMA20120728_0025_4Pablo-Iglesias-chándal

 

Ara hi ha un polític que porta coleta

pantalons de xandall i sudadera.

Ara hi ha un polític que no du corbata

pereta rockera i veu indignada.

Obama alví, polsera de cuir,

promeses de canvi d’un futur agüir .

Ara hi ha un polític amb trousers

tatuatges i jaqueta motera.

Ara hi ha un polític que ens salvarà de la casta:

organitzarà un creuer, amb Margarita la tocona

de capitana, convidarà a buffet,

hi haurà barra lliure de polsereta,

Paquito serà un bufó,

un vell rei vestit de Meltxor i el seu exgendre, el camell.

Dos cantants corruptes duran les varietés.

Rockefeller de mariner, els Lehman Brothers de botons

i Blasco agenollat rascant el salnitre.

Hi haurà, com no, moltes putes pagades per bones famílies.

La Duquesa ballarà flamenc al ritme del toa toa toa de Jesulín.

Traques, falles i corregudes de bous, anunciades per Rita des de cabina.

També hi haurà una verge de llàgrimes verdes a muscles,

escenes de Tom Cruise en una Triumph filmades per Almodovar.

No hi hauran independentistes, només una bandera rogigualda

i la selecció de futbol calfant per la proa.

No hi haurà cocaïna, només abraços de MDMA.

Tot serà més fàcil, democràcia regenerada,

festivitat de carnestoltes, gent nueta sense pudor,

guiris amb xancles i calcetins fent fotos

i molt molt de rock & roll.

Monday Hankover

resaca

14:22 batí xinat,

feta un bolic al sofà

amb un peu penjant

contemple la runa de la taula.

Una prestatgeria untada de speed

macarrons de paper per tot arreu.

Allargue un braç per pillar un got i

engolisc gintònic corromput.

El cap com una sénia

pèl de gos i gat en l’aire de pesat cendrer,

tres justes de flors xafades pegades al sòl.

La panxa feta un nuc, el sexe bullint i

l’anus palpitant són desig i malestar

puixant d’aquestos dilatats segons.

El temps de ressaca no deuria existir:

tempo i psyké congelades,

no puc pensar, doncs no hi seré.

Ara quan em batege el ventre i el cos

i les meues cèl·lules es deixen estar

d’exudacions osmòtiques per l’aquohol

celebraré les meues pasqües,

ja que així ressuscitada cridaré que visc!

i romandré preparada per a un altra festa.

14:42

30/III/15