Mostra totes les entrades de fotrefactes

Quant a fotrefactes

I'm an valencian creative writer and philosopher

Autodefinides #13 Letícia Marrades

Autodefinides #13

http://afandeplan.com/autodefinides-marrades/

Verónica Francés ha escollit a Letícia Marrades (Alzira, 1986), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc Letícia Marrades, “parauròloga”. El meu estri per fer-me al món, per apropiar-me’l, és el llenguatge. Empre les seues unitats de significat, les paraules, com eixa “clau al pany” que obri totes les escletxes del meu enteniment. Rizomes, retwits que em permeten fer xarxes: sororitat, comunitat, ensenyament i poesia. Em vaig llicenciar en Filosofia fa cinc anys i mai vaig considerar aquesta matèria en disputa racionalista amb la lírica i la sàtira. “L’amor al saber” i la creativitat lingüística són molt bones germanes. La meua llengua materna ha sigut el vehicle i per a mi ha estat sempre un encert parlar, pensar, escriure i estimar en valencià -tot i que uns quants reaccionaris mai ho han arribat a tolerar-. Podria haver escollit un altra eina per interpretar el món, però he escollit les paraules. És per açò que les passege per tots els àmbits i fins i tot quan les amague -per cordialitats castisses- sent un mal moral i de cop les abrace i els pregue que em perdonen -no puc resistir-me a consolar-les. Són elles qui em fan ser i sentir com sóc, qui m’acosten a l’abisme, a la resistència. És el llenguatge que a tothora m’acompanya, en la vigília, en el somni, en el silenci o en el crit. Emprar i rumiar les paraules em fa créixer i ser millor persona i fins i tot quan trobe que no existeixen, els done les gràcies i me les invente: “sóc parauròloga”.

 

Verónica Francés pregunta…

Matèries com l’art o la filosofia estan cada vegada més apartades de les aules. Conta’m què opines al respecte i quines conseqüències té aquesta carència?

– Hi ha una perversitat sistemàtica que fomenta aquesta carència. “Atrevir-se a pensar” o a crear suposa un problema contra la norma. Evidentment, no podem dipositar en una assignatura com la filosofia tota capacitat de pensament crític, o en l’art, tot incentiu de creativitat. Però és indubtable que el “Saló dels rebutjats” fou l’avantguarda i que la filosofia de Nietzsche fou una martellada a tota la nostra tradició cultural. La gent té por al canvi, “qui estiga bé, que no es menege” i és cert que sovint la zona de confort ens fa estar a gust en detriment. Cal altre sistema educatiu, una aposta per un model d’ensenyament més apte: “evolucionem” -digué Darwin-, i uns quants el caricaturitzaren en una botella d’anís amb cos de mono. Però mentre alguns es resisteixen a transmutar i romanen en la immanència, altres anem canviant cada dia i aportem estètica (reflexió filosòfica sobre l’art) i proximitat a un engranatge estèril i aïllant com és l’educació actual, per a que almenys la convivència en els centres educatius siga més amable amb totes les persones que la integren. Hi ha molt per fer, però cada instant compta, llavors pensem menys en demà i fem l’avui present: més tolerant, més igualitari. Per açò ens cal la filosofia i l’art en l’educació, per la introspecció i l’expressió, d’una societat més conscient de sí mateixa, més reflexiva i menys supèrflua.

Com a poeta has difós el teu treball utilitzant diferents medis com la impressió a paper o els suports digitals; també has emprat diferents formats d’espectacle en viu. Què t’aporta cadascun i quina és la relació amb el públic?

– És cert, he fet ús de diferents formats, suports i mitjans escènics. Aprofite per subratllar que la meua aposta poètica sempre ve de la mà de l’escriptura automàtica i la improvisació juga un paper important. Evidentment, davant de cada performance o de cada publicació hi ha darrere una idea premeditada, però per a mi és molt important la vivència del meu acte creatiu. Des de Paletoscopio Edicions, una petita editorial autogestionada, m’he atrevit a experimentar en tots els processos editorials del paper o de les TICs. Així que puc dir que m’he guanyat l’experiència de formar part de tot, què és el que a mi més m’interessa. Amb Paletoscopio Edicions he fet de comissària d’una exposició en un wc, així com també he recitat poesia eròtica improvisada en el mateix espai rodejada d’un públic a peu d’inodor que podia palpar. Aquest acte escènic tan pròxim és per a mi molt valuós i còmplice, doncs es genera una xarxa d’afectes on l’espai, els espectadors, la performer i l’art conviuen en una vivència egregòrica, agermanada. M’agrada molt jugar a dissoldre la línia públic-poeta, així que també he experimentat amb fomentar esdeveniments poètics on el públic ve de casa preparat per participar, com la processó de Les lletres del cony on més d’una dotzena de “clavariesses” acudiren de forma voluntària a l’acte poètic del Kafcafé de Benimaclet, València. Però, per contrapunt, he experimentat ser publicada per una editorial com en Gats al terrat i també he viscut la performance poètica de faristol i tarima, com és el cas del meu darrer projecte Cafè de Fel on jugue amb una relació magistral des de la meua posició poètica de dalt de l’escenari. Com he dit, per a mi el més important és la vivència i en aquesta àmplia amalgama, confesse haver guanyat molta experiència.

Parla’ns de Cafè de Fel. Quins plans teniu?

– Cafè de Fel és un tàndem de poesia improvisada, de vers lliure i la música jazz. Es tracta d’una investigació poètica inspirada en JV Foix i Jack Kerouac que es pregunta quin ha estat el paper de la dona dintre del gènere musical del jazz, on la dona ha estat subjugada a ser un instrument més a l’abast, ser la cantant, i no pas, un músic professional. Per aquest menester compte amb dos aliades indispensables, Key Day (Claudia Ferrández, cantant) i Kontxi Lorente (piano). Amb aquest trio subvertim l’estereotip de creació musical i performàtica. Donem una perspectiva crítica a la música i exposem la part silenciada dels mèrits de les dones del jazz. Fem còmplice al públic del que suposava ser dona, negra i cantant durant la segregació. Fem visible també la homosexualitat i la transsexualitat dintre d’aquest gènere musical i modifiquem els grans estàndards del jazz quan les lletres no expressen els valors que no ens interessen. Ens deixem la nostra pell blanca i ens fem negres de cor per avisar tothom del malviure i la encara poca representació de la dona dintre del jazz. Volem canviar les coses i comencem per fer que canvien.

Actualment, en vistes al proper 8 de març, estem sol·licitades, cosa que ens agrada perquè el nostre projecte interessa, però al seu torn, qüestionem que el nostre espectacle siga un de “dia de”, evidentment, no posem en qüestió el necessari dia de la dona, però sí ens alcem perquè les coses canvien, perquè hi haja veritable igualtat i s’acabe la xacra social de la discriminació i la violència de gènere. És una responsabilitat social i l’art i l’esperit crític de la gent han d’estar a l’abast.


Letícia Marrades ha triat per al proper Autodefinides a Gemma Moltó, comunicadora d’històries gràfiques.

Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.

Les raons, Pascual Arnal

http://pascualarnal.com/text/les-raons-per-leticia-marrades/

 

Ningú s’il·lumina fantasejant figures de llum sinó fent conscient la seua obscuritat. C. G. Jung

«Sense llum no existiria res»

Una persona molt antiga degué assenyalar el Sol per fer-se entendre i dibuixà en la sorra un cercle amb rajos. Generant així una imatge, es va fer comprendre.

A Pascual Arnal (Vila-real, 1969) li interessa la imatge des de la seua vessant més antiga: la representació. Primer va ser la imatge, després el mite i finalment la raó, aquesta és la genealogia de la representació que mai haguera estat possible sense la llum. Viure en el present el fa emprar una càmera, la contemporaneïtat té aquesta sort tecnològica i Pascual Arnal es beneficia per assenyalar-nos tota gràcia de retorn amb forma d’imatge.

La seua voluntat estètica comprén el seu interés per l’existència. Una vessant epicúria besa la imatge (1) com a emissora de sensacions i l’ànim d’abraçar-la com a generadora de consciència, configuren una concepció de la fotografia com un útil per a la transmissió del coneixement. I és que la tasca d’aquest creador no és altra que la de la investigació fotogràfica dels processos arquetípics de representació.

«La fotografia: un instrument al servei de la vida»

Contemplar el treball fotogràfic de Pascual Arnal estimula una perspectiva humanista, un bateg reflexiu i antropològic que ens convida a pensar en un etern retorn mimètic, on tot es repeteix de manera transmutada.

Aquest creador vol recol·lectar mites amb la càmera i esbrinar quins elements ens fan genuïnament éssers humans. Vol salvar jungianament la fissura inconscient de la inconsciència i donar llum a allò simbòlic: als rituals i religions, a l’art i tradicions, als traumes i cicatrius, als somnis i malsons.  La seua triada, Les raons, és un recull de troballes que suggereixen vivències, per generar un sistema d’arquetipus (2) en forma d’instantànies.

Se’ns pressenta, d’aquesta manera, una fotografia de l’inconscient col·lectiu per conéixer subjectivament quina és la màgia universal que ens configura com a persones.

 

El mateix que ens individualitza de forma irreductible, ens uneix i fa que el nostre intercanvi de mirades sigui de reconeixement, de reprocitat.  Teresa Forcades

 

Les raons responen a aquesta inquietud epistemològica, tres fotollibres d’una mateixa ventrada parits en tres temps diferents sota un mateix esperit: el rencontre amb les imatges nuclears des del present; eixes representacions iconogràfiques que poden generar experiència, bé ja implícitament en una escena, bé extrínsecament suggestionant-la. El primer volum de les raons, Les ocasions retrobades (2010) ja responia aquesta necessitat estètica d’assenyalar una casuística repetitiva  i atemporal.

El nostre flâneur va a la recerca d’allò cerimoniós i transcendental, i tant se val, una columna, com un banquet d’aliments, com un plany o el dolor d’una cicatriu per abastir aquests indrets plens de vivències. Però, malgrat aquesta primera col·lecció metarrepresentativa, el seu l’ímpetu creador no s’esgota i les seues ganes de seguir congelant instants amb la càmera es fan paleses amb més «raons».

Així mateix, el segon volum Totes les possibilitats absolutament necessàries (2013), segueix aquesta estela, però des d’una vessant més mítica on la fenomenologia queda a l’abast de l’onirisme i del misticisme. Pascual Arnal vol subratllar la importància del gestos simbòlics que emprem per salvaguardar allò perpetu i que connecten amb el nostre aparell emocional. També vol subratllar eixa pauta periòdica que s’albira en la natura que flueix heraclitianament. Com ens podriem banyar dues vegades en un mateix riu, sinó?.

Una idea cíclica de l’eternitat o en una joventut del representar lactant que no es posarà dempeus fins que el mite faça el pas a la raó i la fenomenologia esdevinga semiòtica. Però sense oblidar mai quant de logos hi ha ja al mite i quants fenòmens calen per establir-ne la semiòtica. Si truquem a la porta de Jung, aquests ens revelarà que cap ciència no substituirà mai el mite i que no es pot crear cap mite a partir de cap ciència. Aquesta dissociació mite/ciència assenyala la impossibilitat de copsar amb les mateixes eines l’un i l’altra. Inferim així el fracàs de la Modernitat recau en la seua confiança cega en la raó dogmàtica: el vas del saber desborda allò científic, les ciències de l’esperit s’ofeguen en un mar dogmàtic, però un salvavides sura en l’intent de voler comprendre els arquetipus atenent a les emocions. I si hi ha quelcom que vol suscitar aquest artista de Vila-real, no és altra cosa que emocions.

El tercer volum de Les Raons, Contracte d’estabilitat número tres (2015) proposa una alquímia fotogràfica que busca «l’or» del gran saber, des d’un nivell primitiu de consciència on encara no hi ha una plena comprensió del que es capta.

Pascual Arnal sempre actua intuïtivament sense pensar l’aparell epistemològic que pot envoltar una instantània, però sí d’una manera conscient de la potencialitat emotiva i de coneixença, tot i que en el moment que fa «click» amb la  càmera encara no entenga per què.

La fotografia com un instrument al servei de la vida, una manera impossible de controlar l’inaprehensible per seguir generant discurs, col·leccionant imatges de representacions arquetípiques, mutacions i revolucions fractals que possibiliten el reconeixement i la identitat.

Tres llibres, tres raons amb forma de matrioixca infinita exposen una cartografia de l’experiència per oferir una cosmovisió tan arcaica com innovadora, per transmetre una comprensió de sí com a resposta a la desorientació de les persones en la contemporaneïtat.

Letícia Marrades. Benimaclet, desembre 2016.

 

(1) Per als grecs antics imatge i representació eren sinònimes. Podem emprar les paraules «imatge» i «representació» per a traduir el vocable εἴδωλον (ídol). Epicur anomenà εἴδωλον (ídol) a les representacions enviades per les coses als nostres sentit, generat sensacions.

(2) Carl Gustav Jung (Suïssa, 1875-1961) va dir que l’inconscient per se era incognoscible. No obstant això, aquesta necessitat inconscient (de l’inconscient) deixa oberta una escletxa per a que aquest es manifeste a través dels arquetipus: símbols, com puguen ser els somnis, l’art, la religió o els traumes psicològics.  Sent aquests els que modelen la forma en que la consciència humana pot experimentar el món i percebre’s, generant el que Jung anomenà L’Inconscient col·lectiu. Així mateix, l’experiència subjectiva dels arquetipus permet donar resposta a un sistema de creences partint de la pregunta: «i tu quin mite vius?».

Letícia Marrades

decembre 2016

El jo bixest

Micro-Bobhttps://www.youtube.com/watch?v=Av4BEIJO86o

 

Que acabe aquest febrer trist

que acabe

que vinga la primavera

dir adéu a l’hivern

besar el Sol

tocar el ponent suaument amb els dits

treure’s la llana.

Passar una pàgina.

Viure  la llum

sortint d’un mal d’óssos.

Somriure per dins

posar cara amable

oblidar el dolor i el fred.

El cor en 29 de febrer

un cor bixest

incòmodament anímic.

I la bellesa en una gota d’aigua

i l’acidesa en la punta de la llengua

i la meua pell esperant que l’acarones.

El meu funeral un 29 de febrer,

on se m’oblide tres vegades

que se’m recorde un dia cada quatre anys.

La fam de vida espentant al pit

i una llàgrima viva esvarant

com una petita mar salada

o un torrent entre els porus de la galta.

Estar trist, l’últim dia d’un febrer més llarg

és com acostumar-se a un mistral

que et despentina.

Com tindre l’ànima udolant entre les mans

desfent-se candela,

esperant un març

com un Ulisses irrecognoscible.

Volent aprendre molt,

saber més,

ser més,

anar a més,

com uns acords

d’una harmònica folk tocada per Bob Dylan.

Què vinga març i m’acomiade febrer.

Que no se’m glace més el pit

que vinga la flor, l’abella amb el seu pol·len

                                                       i la llavor.

LML 29/II/2016

Ressenya sobre Cohete Fernández per a Test 2016

FINAL_03

Foto: Borja Vizcaino

http://www.t-e-s-t.org/?page_id=611

CURIOSITAT QUIMÈRICA

«La curiositat va matar al gat», no obstant això és la clau del coneixement. Quan poses un peu en l’estudi de Cohete Fernández (Murcia, 1989) es despleguen els interrogants, un carnestoltes grotesc d’objectes recorden l’art naif d’Antonio Ligabue. Pateix de diògenes o és una comediant? Ni tan sols ho sap, diu «no sé», però, també diu «m’agrada». Desastrosament ordenada, la cambra recull una infinitat de coses dispars, plantes, porcellanes, espills, monges fotografiades, llibres estranys, antiguitats, peces del fem i un gat sense pèl. Un festí coratjós d’objectes disposats per a agradar arrepleguen la lletjor de la millor manera possible i en compte de repercutir pertorbadors, et fan sentir confortable, com si de la sala d’estar del Bosco es tractara, un lloc on poder relaxar-se sense deixar de guaitar els perills de la carn.

«M’anaven a posar Chantall, però em van posar Alejandra». Un nom magne que empremta una personalitat potent plena d’ambivalències com la seua obra, trànsit d’allò tendre i delicat a allò terrible i monstruós. Considera el dibuix com la base de l’expressió plàstica, emprant-lo com una ferramenta per traçar la seua cosmologia i ontologia imaginàries, per la qual cosa, podem dir que tota la seua obra és el resultat d’un exercici terapèutic de comprensió i introspecció. «Tota la vida fent monstres», generant éssers imaginaris com a resposta a les seues inquietuds, una festa evasiva i incessant de criatures fantàstiques que inquietarien a qualsevol psicoanalista.

Si recorrem la seua obra artística i remuntem tota la seua genealogia ens trobarem amb unes il·lustracions d’infantesa a tot color, ratlles geomètriques antropomòrfiques amb doble personalitat trist-contentes. La nostàlgia l’acompanya en el seu creixement i travessa tota la seua trajectòria. Si ens fixem en els seus inicis com a dibuixant, desxifrarem la innocència en traces redones i netes. Veja vosté, també, la desgràcia en «els espais imposibles» de tinta xinesa negra fondejada a un color per a donar raó a un sense-sentit vital.

Un llibre d’artista va ser la resposta de Cohete Fernàndez per a interrogar-se sobre per què volia ser il·lustradora. Deconstruint el seu procés creatiu es va autodiagnosticar «colorfòbia», possibilitat d’ofegament en gots d’aigua, impaciència i volatilitat (sense fons). Dibuixar per a Alejandra significa satisfacció, companyia i recreació; un joc a soles, on esdevenen realitats paral·leles del subconscient: «No m’enfronte a projectes, el dibuix és un projecte continu».

«Aprofitat la bogeria» i «focalitzar-la en joc»: jugar a tatuar, a modelar argila o porcellana, i si es vol, a cosir o fotografiar. A Cohete Fernández li interessa investigar lúdicament, així va començar a tatuar. Concep el tatuatge com un element creatiu abans que un ressort estètic-comercial. Art permanent en cossos per a recordar o rememorar conclusions. Així, dibuixa línies negres en les pells sense punt de retorn, amb la finalitat que les seues il·lustracions en cuir humà passegen pel món.

Quan juga a la quotidianitat fa fotos. Encara que no es considere fotògrafa, dispara ocasionalment, contrastant la consciència i la proximitat amb les seues il·lustracions oníriques i subconscients. Aquesta és la sort de la bogeria creativa per a l’artista murciana establida en la ciutat de València.

Despertar la curiositat, buscar allò contrari i distint. Emprendre una aventura quimèrica on el somni i la il·lusió siguen inabastables. En l’actualitat de Cohete Fernández el viatge artístic com a odissea no és suficient. El dibuix com a procés suposa un cost i un aprenentatge, un esforç fet línia que no és prou. Cal transcendir per a furgar en el turment, en la culpa i poder donar, així, les gràcies d’eixe esforç com a coneixement. És per aquest motiu que ara mira cap a l’edat mitjana.

Curiositat i quimera com a conceptes clau per a juxtaposar i realitzar impossibles, per a jugar a la transmutació alquímica, per afegir i multiplicar braços i caps. Inventar un macrocosmos biològic, cercar l’origen, allò màgic, investigar l’ésser androgin cabalístic i tornar a un feudalisme on s’inclou l’octau pecat, la tristesa. És així com Cohete Fernández ens catapulta al seu medievalisme estètic, oferint-nos una experiència visual d’allò més inquietant.

Letícia Marrades

                                                                                              *

CURIOSIDAD QUIMÉRICA

«La curiosidad mató al gato», sin embargo es la clave del conocimiento. Cuando pones un pie en el estudio de Cohete Fernández (Murcia,1989) se despliegan los interrogantes, un carnaval grotesco de objetos recuerdan el arte naif de Antonio Ligabue. ¿Sufre de diógenes o es una comediante? Ni siquiera lo sabe, dice , «no sé», pero también, dice «me gusta».

Desastrosamente ordenada, la estancia recoge un sin fin de cosas dispares, plantas, porcelanas, espejos, monjas fotografiadas, libros extraños, antigüedades, piezas de la basura y un gato sin pelo.

Un festín bizarro de objetos dispuestos para agradar recogen la fealdad de la mejor manera posible y en vez de repercutir perturbadores, te hacen sentir confortable, como si de la sala de estar del Bosco se tratara, un lugar donde poder relajarse sin perder de vista los acechantes peligros de la carne.

 

«Me iban a poner Chantall, pero me pusieron Alejandra». Un nombre magno que acuña una personalidad potente llena de ambivalencias como su obra, tránsito de lo tierno y delicado a lo terrible y monstruoso. Considera el dibujo como la base de la expresión plástica, utilizándolo como herramienta para trazar su cosmología y ontología imaginarias, por lo que podemos decir, que toda su obra es el resultado de un ejercicio terapéutico de comprensión e introspección. «Toda la vida haciendo monstruos», generando seres imaginarios como respuesta a sus inquietudes, una fiesta evasiva e incesante de criaturas fantásticas que inquietarían a cualquier psicoanalista.

Si recorremos su obra artística y remontamos toda su genealogía nos encontraremos con unas ilustraciones de infancia a todo color, rayajos geométricos antropomorfos con doble personalidad, tristecontentos. La nostalgia la acompaña en su crecimiento y recorre toda su trayectoria. Si nos fijamos en sus inicios como dibujante descifraremos la inocencia en trazos redondos y limpios. Véase, también, la desgracia en «los espacios imposibles» de tinta china negra fondeada a un color para dar razón a un sinsentido vital.

Un libro de artista fue la respuesta de Cohete Fernández para interrogarse sobre por qué quería ser ilustradora. Decostruyendo su proceso creativo se diagnosticó «colorfobia», posibilidad de ahogamiento en vasos de agua, impaciencia y volatilidad (sin fondo). Dibujar para Alejandra significa satisfacción, compañía y recreo; un juego a solas donde acontecen realidades paralelas del subconsciente: «No me enfrento a proyectos, el dibujo es un proyecto continuo».

 

«Aprovechar la locura» y «focalizarla en juego»: jugar a tatuar, a moldear arcilla o porcelana y si se quiere, a coser o fotografiar. A Cohete Fernández le interesa investigar lúdicamente, así empezó a tatuar. Concibe el tatuaje como un elemento curativo antes que un resorte estético-comercial. Arte permanente en cuerpos para recordar o rememorar conclusiones. Así, dibuja líneas negras en las pieles sin punto de retorno, con el fin de que sus ilustraciones en cuero humano paseen por el mundo.

Cuando juega con la cotidianidad hace fotos. Aunque no se considere fotógrafa, dispara ocasionalmente, contrastando lo consciente y cercano con sus ilustraciones oníricas y subcosncientes. Esta es la suerte de la locura creativa para la artista murciana afincada en la ciudad de Valencia.

 

Despertar la curiosidad, buscar lo opuesto y lo distinto. Emprender una aventura quimérica donde el sueño o la ilusión sean inalcanzables. En la actualidad de Cohete Fernández el viaje artístico como odisea no es suficiente. El dibujo como proceso supone un coste y un aprendizaje, un esfuerzo hecho línea que no basta. Hay que trascender para hurgar en el tormento, en la culpa y poder dar las gracias de ese esfuerzo como conocimiento. Para ello mira ahora al medievo.

Curiosidad y quimera como conceptos clave para yuxtaponer y realizar imposibles, para jugar a la transmutación alquímica, añadir y multiplicar brazos o cabezas. Inventar un macrocosmos biológico, buscar el origen, lo mágico, investigar el ser andrógino cabalístico y regresar a un feudalismo donde se incluye el octavo pecado, la tristeza. Es así como Cohete Fernández nos catapulta a su medievalismo estético, ofreciendo una experiencia visual de lo más inquietante.

Letícia Marrades

Ressenya de Las Culpass per a BoHo Magazine

http://www.bohomagazine.org/#!Las-Culpass-dise%C3%B1o-guerrillero-a-tijeretazos-de-punk/cp4o/59822189-91C3-4A5F-8B74-F4F8B62BDB00

Las Culpass: diseño guerrillero a tijeretazos de punk

Letícia Marrades

 tumblr_nwkxv4v0ii1t1t7jho4_1280

Foto: Banzai Foto

Cuando la moda se resiste al patriarcado y la música punk suena de fondo, nos encontramos con la apuesta textil de las Culpass: una manera descarada de vanguardia estética para todo aquel que quiera vestirse sin renunciar al concepto tendencia con la ventaja de no tener que recurrir a los parámetros establecidos por el mercado y los cánones de belleza.

Una opción responsable para el consumo de moda sin la desmesura de las dualidades bello-doloroso o ajustado-femenino. Pura guerra para las pasarelas de la mano de Alexandra Cánovas del Rey y Martaé Martínez Martínez, una fusión de amistad e ideología compartidas que dan como resultado Las Culpass desde 2010 después de acabar sus estudios de moda y joyería respectivamente.

Desde entonces, hemos podido verlas desfilar en el festival South 36 32 N de Cádiz en 2012 y en todas las ediciones de Murcia Fashion Week y del Festival MmOD (Murcia Open Design). Así como escuchar su mensaje, en su primera aparición en escena, en una serie de microconferencias sobre distintas disciplinas en la IV edición de Pecha Kucha Night Murcia.

Y es que estas dos jóvenes diseñadoras murcianas luchan para que su campo de batalla sea crítico, compaginando su oficio con otros trabajos, desde la autogestión y el compromiso en las trincheras de la moda. Por ello, giran 180º acrobáticos y encienden el subwoofer o vuelta de tuerca de los tejidos, exigiéndole a la moda su grito feminista. Cuestionando las leyes del mercado, atrincheradas en su límite , pretenden que sus prendas de vanguardia lleguen a través de él con su mensaje antipatriarcal al mayor número de gente.

Las Culpass: diseño guerrillero a tijeretazos de punk, donde los sujetadores se convierten en bolsos y las cadenas de sus prendas rechistan de las imposiciones de un mundo convulso, que a su juicio, “evoluciona social, económica y políticamente a un ritmo inferior de lo que lo hace el pensamiento”.

http://lasculpass.bigcartel.com

Ressenya Banzai Foto per a BoHo Magazine

12669609_10205764951145796_5203687118416100751_n

(Arnau Ledesma i Natzo Martínez Hermoso)

BANZAI FOTO: fotografía kamikaze

Letícia Marrades

http://www.bohomagazine.org/#!BANZAI-FOTO-fotograf%C3%ADa-kamikaze/cp4o/C553B40B-F6E6-4107-86B7-017804129CB9

De la mano de Natxo Martínez Hermoso y Arnau Pascual Ledesma llega el eufórico despropósito fotográfico Banzai, un proyecto descarado al grito de ¡viva!. Estos dos jóvenes valencianos entre copas y flashes siempre se atreven con nuevas perspectivas. Con numerosas intervenciones en el terreno de la moda, proponen dípticos bizarros para acompañar a las modelos de Bibianblue en la Fashion Week de Valencia o modelos decapitados sobre taquillas para la última colección de Las Culpass. Estos dos kamikazes de la foto salen a la carga sin pensárselo dos veces, des de la improvisación surgen de sus disparos imágenes a modo de suicidios honrosos como los dos seductores encapuchados de Ponme Otra.

Tal y conforme confiesa este dúo, les gusta comer picante con omeprazol, en los ambientes más canónicos del tipo pasarela prefieren apuntar donde les dé la gana cual requerimiento. Simpre  exigentes, incluso en escenarios de lo más undergrounds, sus manías en función de mandato sirven para inmortalizar a la performer del postporno María Bala con bello masculino en el pecho o a los pintorescos boxeadores de La Criatura.

Pero no podemos dejar de hablar de Banzai sin referirnos a sus trabajos en la foto fija, sus aportaciones en numerables cortos y spots recogen toda una colección de foto promocional, así como los retratos de Ana Torrent en el corto de Ryu Media, La Ropavejera, o de Juanjo Artero en Un millón.

Y por supuesto, mencionar su participación vinculada a la gastronomía en el blog La rotativa o su colaboración con la web Plateselector. Tal vez su amor a la comida refleje en sus fotografías la pasión que sienten por la misma, ambos sibaritas del comer y del buen beber.

Banzai foto, tándem fotográfico siempre a la carga, con pan y vino, flashes y cámara, kamikazes de la percepción.

FACEBOOK BANZAI FOTO

TUMBLR BANZAI FOTO

Resseya Verónica Francés BoHo Magazine

verohttp://www.bohomagazine.org/#!VER%C3%93NICA-FRANC%C3%89S-Un-di%C3%A1logo-con-el-espectador/cp4o/551a7a800cf21933cd260dab

VERÓNICA FRANCÉS. Un diálogo con el espectador.

Per Letícia Marrades

Arte introspectivo y diálogo con el espectador: estos dos ingredientes configuran el cocktail creativo de la artista visual y miembro del AVVAC, Verónica Francés (1983, Valencia). Interdisciplinarmente, desde la performance, la fotografía, el dibujo y el videoarte, Verónica Francés despliega sus procesos de investigación artística sin dejar desatada ni una sola imagen de la crítica y  la reflexión.

A Verónica le interesa el “proceso” comunicativo del arte, pues rizomáticamente este mismo va a ser factor clave para hallar los distintos útiles de transmisión, es por ello que a cada proyecto le corresponderá un lenguaje visual concreto. Si en Video-llamada-acción (2011-2013, Concreta 0.3, primavera 2014) nos encontramos con una cadena de performances emitidas por Skype  respondidas con una creación de la mano del receptor para analizar así el proceso de comunicación horizontal entre artista y espectador; en su trabajo fotografico Clar que sí (2011) nos encontramos con la crítica a través de la ironía de las políticas de maquillaje, gracias a personajes en parajes incómodos acompañados de textos que hablan de un  indiscutible estado de bienestar. Pues para Francés, como para Rancière tanto el arte cómo la política son dos herramientas para crear ficción.

La concienciación alrededor de las dificultades laborales de los enfermos crónicos también encuentra su discurso en la obra artística de Verónica, esta vez mediante la video-acción a través de la Cátedra de Arte y Enfermedades de la Universidad de BBAA de la UPV, en un intento de sensibilizar y crear consciencia de los problemas a los que se enfrentan a diario los enfermos de Crohn y de Colitis ulcerosa en sus puestos de trabajo.

Su compromiso con la investigación artística la lleva al museo, donde observa y reflexiona. Aprovechando un puesto como asistente de sala realiza experimentos interviniendo sutilmente los espacios del museo, comúnmente auratizados como  lugares sagrados para analizar este común fenómeno cultural: del sacro organismo del arte. Si nos fijamos en las ilustraciones de Diario de sala (2014), comprenderemos la mirada del flâneur de las galerías institucionalizadas.

Introspectivamente el videoarte,  Allium ampeloprasum  (2013), o la performance, Hoy fué domingo (2010) alivian la vida de la artista valenciana. Las reconstrucciones metafóricas del pasado como instrumento terapéutico y la idea de dolor para superar el dolor de Gina Pane son para Verónica dos ases en la baraja para saldar duros momentos de su trayectoria vital.

El arte interroga al arte a la manera de Francés descendiendo a las raíces de la academia. A mesa puesta (2014) invita a cuestionarse la posición del artista quién sirve su arte a toda una amalgama de consumidores. Desde la universidad o museo, desde la posición de espectador o comisario todos disfrutan de la obra artística y la consumen, menos el artista relegado a un estatuto servil, muchas veces no remunerado.

Su necesidad de proyectar para elaborar trabajos artísticos de investigación e introspección, asiduamente sin un apoyo económico o remuneración, llevan a Verónica Francés a sumergirse de lleno en Acción de supervivencia 1 (2015), la vigente empresa en la que se plantea nuevas formas de sustento y denuncia de la situación de precariedad en la que viven los artistas. El presente affair supone invitar a comer a Verónica a cambio de un dibujo sobre la quedada para el anfitrión. Pero no nos olvidemos, el quid de la cuestión está en el proceso, y la experiencia artística se resolverá como reflejo emocional en el blog de la artista.

 Letícia Marrades