Arxiu mensual: gener de 2018

Autodefinides #13 Letícia Marrades

Autodefinides #13

http://afandeplan.com/autodefinides-marrades/

Verónica Francés ha escollit a Letícia Marrades (Alzira, 1986), qui s’autodefineix a continuació:

Sóc Letícia Marrades, “parauròloga”. El meu estri per fer-me al món, per apropiar-me’l, és el llenguatge. Empre les seues unitats de significat, les paraules, com eixa “clau al pany” que obri totes les escletxes del meu enteniment. Rizomes, retwits que em permeten fer xarxes: sororitat, comunitat, ensenyament i poesia. Em vaig llicenciar en Filosofia fa cinc anys i mai vaig considerar aquesta matèria en disputa racionalista amb la lírica i la sàtira. “L’amor al saber” i la creativitat lingüística són molt bones germanes. La meua llengua materna ha sigut el vehicle i per a mi ha estat sempre un encert parlar, pensar, escriure i estimar en valencià -tot i que uns quants reaccionaris mai ho han arribat a tolerar-. Podria haver escollit un altra eina per interpretar el món, però he escollit les paraules. És per açò que les passege per tots els àmbits i fins i tot quan les amague -per cordialitats castisses- sent un mal moral i de cop les abrace i els pregue que em perdonen -no puc resistir-me a consolar-les. Són elles qui em fan ser i sentir com sóc, qui m’acosten a l’abisme, a la resistència. És el llenguatge que a tothora m’acompanya, en la vigília, en el somni, en el silenci o en el crit. Emprar i rumiar les paraules em fa créixer i ser millor persona i fins i tot quan trobe que no existeixen, els done les gràcies i me les invente: “sóc parauròloga”.

 

Verónica Francés pregunta…

Matèries com l’art o la filosofia estan cada vegada més apartades de les aules. Conta’m què opines al respecte i quines conseqüències té aquesta carència?

– Hi ha una perversitat sistemàtica que fomenta aquesta carència. “Atrevir-se a pensar” o a crear suposa un problema contra la norma. Evidentment, no podem dipositar en una assignatura com la filosofia tota capacitat de pensament crític, o en l’art, tot incentiu de creativitat. Però és indubtable que el “Saló dels rebutjats” fou l’avantguarda i que la filosofia de Nietzsche fou una martellada a tota la nostra tradició cultural. La gent té por al canvi, “qui estiga bé, que no es menege” i és cert que sovint la zona de confort ens fa estar a gust en detriment. Cal altre sistema educatiu, una aposta per un model d’ensenyament més apte: “evolucionem” -digué Darwin-, i uns quants el caricaturitzaren en una botella d’anís amb cos de mono. Però mentre alguns es resisteixen a transmutar i romanen en la immanència, altres anem canviant cada dia i aportem estètica (reflexió filosòfica sobre l’art) i proximitat a un engranatge estèril i aïllant com és l’educació actual, per a que almenys la convivència en els centres educatius siga més amable amb totes les persones que la integren. Hi ha molt per fer, però cada instant compta, llavors pensem menys en demà i fem l’avui present: més tolerant, més igualitari. Per açò ens cal la filosofia i l’art en l’educació, per la introspecció i l’expressió, d’una societat més conscient de sí mateixa, més reflexiva i menys supèrflua.

Com a poeta has difós el teu treball utilitzant diferents medis com la impressió a paper o els suports digitals; també has emprat diferents formats d’espectacle en viu. Què t’aporta cadascun i quina és la relació amb el públic?

– És cert, he fet ús de diferents formats, suports i mitjans escènics. Aprofite per subratllar que la meua aposta poètica sempre ve de la mà de l’escriptura automàtica i la improvisació juga un paper important. Evidentment, davant de cada performance o de cada publicació hi ha darrere una idea premeditada, però per a mi és molt important la vivència del meu acte creatiu. Des de Paletoscopio Edicions, una petita editorial autogestionada, m’he atrevit a experimentar en tots els processos editorials del paper o de les TICs. Així que puc dir que m’he guanyat l’experiència de formar part de tot, què és el que a mi més m’interessa. Amb Paletoscopio Edicions he fet de comissària d’una exposició en un wc, així com també he recitat poesia eròtica improvisada en el mateix espai rodejada d’un públic a peu d’inodor que podia palpar. Aquest acte escènic tan pròxim és per a mi molt valuós i còmplice, doncs es genera una xarxa d’afectes on l’espai, els espectadors, la performer i l’art conviuen en una vivència egregòrica, agermanada. M’agrada molt jugar a dissoldre la línia públic-poeta, així que també he experimentat amb fomentar esdeveniments poètics on el públic ve de casa preparat per participar, com la processó de Les lletres del cony on més d’una dotzena de “clavariesses” acudiren de forma voluntària a l’acte poètic del Kafcafé de Benimaclet, València. Però, per contrapunt, he experimentat ser publicada per una editorial com en Gats al terrat i també he viscut la performance poètica de faristol i tarima, com és el cas del meu darrer projecte Cafè de Fel on jugue amb una relació magistral des de la meua posició poètica de dalt de l’escenari. Com he dit, per a mi el més important és la vivència i en aquesta àmplia amalgama, confesse haver guanyat molta experiència.

Parla’ns de Cafè de Fel. Quins plans teniu?

– Cafè de Fel és un tàndem de poesia improvisada, de vers lliure i la música jazz. Es tracta d’una investigació poètica inspirada en JV Foix i Jack Kerouac que es pregunta quin ha estat el paper de la dona dintre del gènere musical del jazz, on la dona ha estat subjugada a ser un instrument més a l’abast, ser la cantant, i no pas, un músic professional. Per aquest menester compte amb dos aliades indispensables, Key Day (Claudia Ferrández, cantant) i Kontxi Lorente (piano). Amb aquest trio subvertim l’estereotip de creació musical i performàtica. Donem una perspectiva crítica a la música i exposem la part silenciada dels mèrits de les dones del jazz. Fem còmplice al públic del que suposava ser dona, negra i cantant durant la segregació. Fem visible també la homosexualitat i la transsexualitat dintre d’aquest gènere musical i modifiquem els grans estàndards del jazz quan les lletres no expressen els valors que no ens interessen. Ens deixem la nostra pell blanca i ens fem negres de cor per avisar tothom del malviure i la encara poca representació de la dona dintre del jazz. Volem canviar les coses i comencem per fer que canvien.

Actualment, en vistes al proper 8 de març, estem sol·licitades, cosa que ens agrada perquè el nostre projecte interessa, però al seu torn, qüestionem que el nostre espectacle siga un de “dia de”, evidentment, no posem en qüestió el necessari dia de la dona, però sí ens alcem perquè les coses canvien, perquè hi haja veritable igualtat i s’acabe la xacra social de la discriminació i la violència de gènere. És una responsabilitat social i l’art i l’esperit crític de la gent han d’estar a l’abast.


Letícia Marrades ha triat per al proper Autodefinides a Gemma Moltó, comunicadora d’històries gràfiques.

Autodefinides
Afán de Plan © 2017

AUTODEFINIDES és una secció a la qual presentarem setmanalment diverses professionals del món de la cultura, artistes i agitadores culturals, valencianes o residents. Per ací passaran dones de les arts plàstiques i escèniques, el cinema, la música, la literatura, la producció cultural o l’artivisme, entre altres disciplines. Cadascuna de les participants triarà la protagonista de la següent autodefinició, bé siga per pura admiració o per curiositat, i li farà tres preguntes. D’aquesta forma construirem entre totes una cadena que a més d’entretindre als seguidors d’Afán de Plan, ajudarà a donar visibilitat al seu treball.

Les raons, Pascual Arnal

http://pascualarnal.com/text/les-raons-per-leticia-marrades/

 

Ningú s’il·lumina fantasejant figures de llum sinó fent conscient la seua obscuritat. C. G. Jung

«Sense llum no existiria res»

Una persona molt antiga degué assenyalar el Sol per fer-se entendre i dibuixà en la sorra un cercle amb rajos. Generant així una imatge, es va fer comprendre.

A Pascual Arnal (Vila-real, 1969) li interessa la imatge des de la seua vessant més antiga: la representació. Primer va ser la imatge, després el mite i finalment la raó, aquesta és la genealogia de la representació que mai haguera estat possible sense la llum. Viure en el present el fa emprar una càmera, la contemporaneïtat té aquesta sort tecnològica i Pascual Arnal es beneficia per assenyalar-nos tota gràcia de retorn amb forma d’imatge.

La seua voluntat estètica comprén el seu interés per l’existència. Una vessant epicúria besa la imatge (1) com a emissora de sensacions i l’ànim d’abraçar-la com a generadora de consciència, configuren una concepció de la fotografia com un útil per a la transmissió del coneixement. I és que la tasca d’aquest creador no és altra que la de la investigació fotogràfica dels processos arquetípics de representació.

«La fotografia: un instrument al servei de la vida»

Contemplar el treball fotogràfic de Pascual Arnal estimula una perspectiva humanista, un bateg reflexiu i antropològic que ens convida a pensar en un etern retorn mimètic, on tot es repeteix de manera transmutada.

Aquest creador vol recol·lectar mites amb la càmera i esbrinar quins elements ens fan genuïnament éssers humans. Vol salvar jungianament la fissura inconscient de la inconsciència i donar llum a allò simbòlic: als rituals i religions, a l’art i tradicions, als traumes i cicatrius, als somnis i malsons.  La seua triada, Les raons, és un recull de troballes que suggereixen vivències, per generar un sistema d’arquetipus (2) en forma d’instantànies.

Se’ns pressenta, d’aquesta manera, una fotografia de l’inconscient col·lectiu per conéixer subjectivament quina és la màgia universal que ens configura com a persones.

 

El mateix que ens individualitza de forma irreductible, ens uneix i fa que el nostre intercanvi de mirades sigui de reconeixement, de reprocitat.  Teresa Forcades

 

Les raons responen a aquesta inquietud epistemològica, tres fotollibres d’una mateixa ventrada parits en tres temps diferents sota un mateix esperit: el rencontre amb les imatges nuclears des del present; eixes representacions iconogràfiques que poden generar experiència, bé ja implícitament en una escena, bé extrínsecament suggestionant-la. El primer volum de les raons, Les ocasions retrobades (2010) ja responia aquesta necessitat estètica d’assenyalar una casuística repetitiva  i atemporal.

El nostre flâneur va a la recerca d’allò cerimoniós i transcendental, i tant se val, una columna, com un banquet d’aliments, com un plany o el dolor d’una cicatriu per abastir aquests indrets plens de vivències. Però, malgrat aquesta primera col·lecció metarrepresentativa, el seu l’ímpetu creador no s’esgota i les seues ganes de seguir congelant instants amb la càmera es fan paleses amb més «raons».

Així mateix, el segon volum Totes les possibilitats absolutament necessàries (2013), segueix aquesta estela, però des d’una vessant més mítica on la fenomenologia queda a l’abast de l’onirisme i del misticisme. Pascual Arnal vol subratllar la importància del gestos simbòlics que emprem per salvaguardar allò perpetu i que connecten amb el nostre aparell emocional. També vol subratllar eixa pauta periòdica que s’albira en la natura que flueix heraclitianament. Com ens podriem banyar dues vegades en un mateix riu, sinó?.

Una idea cíclica de l’eternitat o en una joventut del representar lactant que no es posarà dempeus fins que el mite faça el pas a la raó i la fenomenologia esdevinga semiòtica. Però sense oblidar mai quant de logos hi ha ja al mite i quants fenòmens calen per establir-ne la semiòtica. Si truquem a la porta de Jung, aquests ens revelarà que cap ciència no substituirà mai el mite i que no es pot crear cap mite a partir de cap ciència. Aquesta dissociació mite/ciència assenyala la impossibilitat de copsar amb les mateixes eines l’un i l’altra. Inferim així el fracàs de la Modernitat recau en la seua confiança cega en la raó dogmàtica: el vas del saber desborda allò científic, les ciències de l’esperit s’ofeguen en un mar dogmàtic, però un salvavides sura en l’intent de voler comprendre els arquetipus atenent a les emocions. I si hi ha quelcom que vol suscitar aquest artista de Vila-real, no és altra cosa que emocions.

El tercer volum de Les Raons, Contracte d’estabilitat número tres (2015) proposa una alquímia fotogràfica que busca «l’or» del gran saber, des d’un nivell primitiu de consciència on encara no hi ha una plena comprensió del que es capta.

Pascual Arnal sempre actua intuïtivament sense pensar l’aparell epistemològic que pot envoltar una instantània, però sí d’una manera conscient de la potencialitat emotiva i de coneixença, tot i que en el moment que fa «click» amb la  càmera encara no entenga per què.

La fotografia com un instrument al servei de la vida, una manera impossible de controlar l’inaprehensible per seguir generant discurs, col·leccionant imatges de representacions arquetípiques, mutacions i revolucions fractals que possibiliten el reconeixement i la identitat.

Tres llibres, tres raons amb forma de matrioixca infinita exposen una cartografia de l’experiència per oferir una cosmovisió tan arcaica com innovadora, per transmetre una comprensió de sí com a resposta a la desorientació de les persones en la contemporaneïtat.

Letícia Marrades. Benimaclet, desembre 2016.

 

(1) Per als grecs antics imatge i representació eren sinònimes. Podem emprar les paraules «imatge» i «representació» per a traduir el vocable εἴδωλον (ídol). Epicur anomenà εἴδωλον (ídol) a les representacions enviades per les coses als nostres sentit, generat sensacions.

(2) Carl Gustav Jung (Suïssa, 1875-1961) va dir que l’inconscient per se era incognoscible. No obstant això, aquesta necessitat inconscient (de l’inconscient) deixa oberta una escletxa per a que aquest es manifeste a través dels arquetipus: símbols, com puguen ser els somnis, l’art, la religió o els traumes psicològics.  Sent aquests els que modelen la forma en que la consciència humana pot experimentar el món i percebre’s, generant el que Jung anomenà L’Inconscient col·lectiu. Així mateix, l’experiència subjectiva dels arquetipus permet donar resposta a un sistema de creences partint de la pregunta: «i tu quin mite vius?».

Letícia Marrades

decembre 2016