Zombie

«Altra vegada?», «Com pot ser això?» —Com si em sorprenguera de tenir les angines com dues pilotes de golf!— I és que mai em sembla prou!, tabac virgina d’enrotllar, haixis, marihuana, speed i un bon poll de cristall, tot adreçat amb litres de birra, gintònic i uns colpets de Jägermeister. Una combinació explosiva per a passar un bon dijous de globus, sembla que no teníem res millor que fer. Acudirem a un centre social ocupat, la versió light per denominar un bon cau de punkis, ple de poals d’aigua, de cables penjollosos, puces, runa i un ambient robaesgarrat que si no fóra per la castanya que m’habitava no suportaria. Però allí estàvem, els meus amics i jo, els més guapos i benpentinats del local —amb les butxaques buides per a variar—. Allí hi havia bona cosa de fills de pare ric, peusnegres, passant speed, practicant pilates per les vesprades i fent agricultura ecològica —tot un desficaci!—. I és que a eixe tipus de gent li encanta menjar tofu, quinoa, i verdures crues insípides, però, com sempre, ben acollida a la casa dels punkis, amb jaqueta cenyida vaquera em vaig engolir, pel mòdic preu de «la voluntat», una ració d’arròs pastos enviscat d’humus compartida per Rafa, el Will i Pili, amb una cullera per als quatre. I així soparem, preparats per a ballar la música del darrer grup, Los Malditos. Embadalits pel psychobilly separaven i ajuntàvem les cuixes de puntetes i ens dislocaven els colls, la Pili pillà el micro i es posà a cantar —els punkis per sort mai ho entenien—, i com sempre ens miraven de reull ballant per darrere esperant l’ocasió idònia per llançar-se a un pogo. El que no sabien és que tot i ser uns tiretes també pegàvem fort i érem exemplars fóra de serie, més bojos i atrevits que tota eixa colla. I com no— cridàvem l’atenció més que els músics. Allí, Rafa, tupé enrere mirà intensament Will i s’encetà el torn de barra lliure, vidre i canuts.

Lluny dels peusnegres, ja a la plaça del Cedre, en una timba més cool aparegué, una de les meues predilectes i ahí vaig tindre clar que veuríem fer-se de dia i passejar entre les marujes del mercat amb cara de corb i alè de rata morta. Gabrielle prompte es posà les piles i cara a la barra es va fer la quantitat adient de colpets de Jäger que convingué per estar a l’altura. I altre cop, ballant la música de l’Ernestoide en el Zombi muntàvem el quadre com de costum. La Pili per darrere la barra menjant-li la boca al amo del garito, Gabrielle ballant com una lleona i ratllant a un que semblava el pare del amo i que estava mellat, Rafa i Will vinga la mullada de vidre i jo entretinguda pegant-li la vara a uns nazis per a que me deixaren la Vespa primavera aparcada a la porta de l’antre. «Ie tu!, ixa moto es teua!» «És una primavera de quan encara no eren Piaggio! », «No, bueno, sí que es Piaggio!», «Pues quina merda!» «Però, mola, me la deixes?». Moto encesa, nazi assegut, amb un col·lega escuder supervisant la situació mentre m’explicava com canviar de marxa intervingué —per sort— Rafa, diguem-ne “políticament correcte” i mentre mediava per a que no em tonyara amb la vespa i acabarem partint-nos la cara, Will amb una castanya amorosopacífica en recolzar-se en Rafa tombant una escala menuda que caigué damunt la primavera nazi. Però, com que som uns salameros i tenim un gran do de gents, continuarem fent-se amics dels cerdos perquè eixa nit podíem ser-ho de qualsevol, i ja quasi abraçant-nos tots junts, Will tombà l’altra escala adjacent —i ara sí que gran— per damunt de Rafa, dels dos nazis i de la vespa. «¿Te ha abierto?, ¿te ha abierto?» deia l’escuder a l’amo de la vespa preparant-se els punys per rebentar-nos, però de nou, tan fantàstics com sempre, eixirem sencers per seguir destruint-nos a dintre del Zombie.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *