Un Dalí Malicios

Des de fa un temps cap ací convisc amb una mena de Dalí psicoticopunk perfeccionista. No és el meu home, tampoc el meu germà i molt menys el meu fill. Però la perplexitat amb la que em sobta a diari el fa ser sovint qualsevol de les tres coses. L’ansietat que es deriva de la seua bipolaritat arreu-exigent em desborda i em fa botar el cor del pit: qualsevol dia esclafirem d’ansietat ambdós, rebentant i escampant el budells per tot arreu. Que li diguen Dalí li fa prou de fàstic, tant com el que li provoca la idea de geni. Tanmateix, ell per a mi és un Dalí, en quant a potencial creatiu, empoderament vital i magnifiència d’una persona que es queixa per tot allò que el disgusta i que sap gaudir de tot allò que li pertoca. Això és sense dubte el que em fa estimar-lo des d’aquest indret o desastrosa existència: la seua essència sabedora d’allò que vol i allò que rebutja. Si tinguera mamelles també el voldria, si fos queer o tullit tant es valdria.

2/V/14 Joan Carles rei d’Espanyistain ha abdicat LML

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *